“A casa mai m’han reconegut com a autoritat digital. Sóc el pare, no l’expert”

Genís Roca
President de RocaSalvatella i expert en Internet i transformació digital

6986971895_e18f50c1bf_b

A una setmana del Congrés “Menors, Internet i Tecnologies”, us presentem Genís Roca (Girona, 1966), expert en com la transformació digital està alterant les nostres vides, relacions socials i negocis. Encara esteu a temps d’inscriure-us per sentir-lo parlar el pròxim 18 de novembre sobre els reptes i oportunitats de viure i conviure en un món digital.

Escollit dos anys consecutius (2013-2014) com un dels 25 espanyols més influents d’Internet segons el diari El Mundo, Roca és un arqueòleg especialitzat en Paleolític que va descobrir fa ja més de vint anys la seva passió per les tecnologies. Després de ser director del departament de microinformàtica de la UAB, va formar part de l’equip fundador i directiu de la UOC, la primera universitat virtual del món.

Des del 2008, és soci president de RocaSalvatella, empresa focalitzada en el desenvolupament de negoci, estratègia i cultura digitals en les organitzacions. Pare d’un noi i una noia de 17 i 19 anys, acaba de coordinar un informe sobre noves tecnologies en nens i adolescents (Guia per educar saludablement en una societat digital) per a l’Hospital Sant Joan de Déu.

Hem tingut el plaer de parlar amb ell dies abans del Congrés i això és el que ens explica.

La iniciativa de l’APDCAT “Menors, Tecnologies i Internet” vol conscienciar els més joves en l’ús responsable de les tecnologies. Creus que és  suficient l’esforç que els agents públics i privats estan fent en aquesta direcció?

L’esforç de les Administracions sempre és valuós però també és cert que mai és suficient per la complexitat del tema i la posició en la que es troben. Pensem que som la primera generació en què els coneixements tecnològics no es transmeten de pares a fills, sinó que són els fills qui ens ensenyen cada dia novetats sobre aquestes tecnologies. Les noves generacions estan més que entrenades digitalment i aquesta inversió fa que no ens reconeguin com a “autoritat pràctica”. Ni l’administració ni l’entorn familiar, mares i pares, no som vistos com a  referents quan els volem donar consells pràctics.

Així i tot, enhorabona i gràcies per iniciatives com la de l’APDCAT que pretenen conscienciar els nens i joves implicant les famílies perquè és un reconeixement a la centralitat del fet digital en les nostres vides.
 

A l’informe publicat per l’Hospital Sant Joan de Déu, expliqueu que la digitalització és un requeriment per ser competent tant social com professionalment. Quins riscos i oportunitats comporta “créixer i conviure en un món digital”? A què hem d’estar atents o en alerta?

Primer de tot hem de treure pors. La digitalització és un camí ple d’oportunitats i, evidentment, riscos. En aquest informe dediquem un capítol sencer a conductes compulsives, patologies i altres riscos. Però, sense frivolitzar tampoc, és sens dubte un camí tan necessari com beneficiós. El futur del nostres fills passa per ser hàbils digitalment i, per aquest motiu, hem de fer una lectura en positiu i abandonar els missatges de por o prohibició.

El món digital és la mateixa situació que hem viscut molts quan decidim deixar el poble per estudiar a una gran ciutat. En el meu cas, canviava un poble de Girona per Barcelona i els meus pares tenien dues opcions: o centrar el seu discurs en els perills que comporta viure en una gran ciutat plena de desconeguts, robatoris… O bé, tal i com van fer, viure l’experiència en positiu i entendre que això em donaria més oportunitats professionals, personals, de coneixements…

El món digital l’hem de viure així, com una oportunitat que ens millora. Amplifica les nostres capacitats socials i ens permet compartir, conèixer, experimentar, fomentar la col·laboració… En definitiva, hem d’adquirir un rol actiu i animar els nostres joves a utilitzar les tecnologies però, sempre, acompanyant-los.

Sobre aquesta qüestió, precisament, també parleu a la guia de que hem d’acompanyar els nostres fills en aquesta fase d’assaig-error. Sovint els propis pares i mares ens pot mancar criteri i coneixement. Quin consell dónes? Què has fet tu com a pare?

Com deia, com a pares no ho tenim fàcil. A casa mai m’han reconegut com a autoritat digital. Sóc el pare, no l’expert. De fet, la primera vegada que la meva filla em va demanar consell em vaig emocionar. I de seguida la meva recomanació va ser superada per la d’un amic. I és que aquesta generació ha normalitzat que, davant els reptes digitals, la millor solució està en un igual. Tot funciona peer-to-peer. I això vol dir que l’àmbit digital crea sistemes de relacions entre els joves que es construeixen a partir de cercles que comparteixen coneixement entre ells.

Però això no ens ha de deixar fora de joc. En aquest sentit, mai m’he orientat a la tecnologia o com utilitzen els gadgets. El tema ha estat els usos. Per exemple, m’he preocupat que sàpiguen utilitzar la tecnologia. Si anàvem de vacances, encarregava als meus fills que organitzessin un dia sencer. Buscant on es podia anar, com arribar-hi, on i què menjar… els obligava a desenvolupar competències bàsiques.

També, he buscat activament quins continguts pengen i els he advertit de si era convenient que tal informació o imatge hagués d’estar en un lloc o en un altre. I això, és cert, significa que com a pares hem de fer un pas endavant i tenir uns dominis bàsics de l’entorn digital. Fet que no sempre és així. Però el que sí està a l’abast de tots els pares és ser exemplars per tal que els nostres fills no siguin “mal educats digitals”, com quan traiem el mòbil durant un dinar.

Aventurem-nos a fer un pronòstic: una de les fractures socials actuals està entre els migrants digitals i els natius digitals. En un futur en què pràcticament tothom serà natiu digital, quins reptes o possibles fractures depara la nova societat digital?

En primer lloc, el terme “natiu digital” té implícit que estan més capacitats que els “migrants digitals”. I no comparteixo aquesta divisió. Personalment, prefereixo parlar d’hàbils i no hàbils digitals. Perquè la digitalització no és una qüestió d’edat, sinó de curiositat, interès o capacitats. Els hàbils digitals són aquelles persones que utilitzen les noves tecnologies per resoldre problemes i gestionar el seu dia a dia. Hi ha joves de 21 anys que els hi proposes investigar un tema a la xarxa i tenen problemes per fer-ho. No són hàbils. Mentre que conec persones de 50 anys que tenen un coneixement increïble. Per tant, aquesta és la fractura que veig.

En quant a pronòstics, penso que com a societat progressem adequadament. No fa ni 10 anys que estem immersos en l’Internet Social, i la capacitat de resposta i aprenentatge ha estat ràpida i intuïtiva. Més enllà de les anècdotes o casos puntuals, la tendència general és que hem entès molt ràpid què publicar en un espai públic com Facebook d’un més acotat com Whatsapp. Ens adaptem positivament.