“Amb aquest projecte hem despertat la consciència digital des de les aules involucrant tots els actors implicats”

Jordi Vivancos
Cap de l’Àrea de Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement del Departament d’Ensenyament

Jordi_VivancosEs reconeix com un apassionat de l’educació i del món digital, una relació virtuosa a la seva ment. Jordi Vivancos Martí serà un dels experts que participarà en el congrés Menors, Tecnolo-gies i Internet en el que encara estàs a temps d’inscriure’t.

Al capdavant del Servei TAC, l’àrea de Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement de la Conselleria d’Ensenya-ment de la Generalitat de Catalunya, aquest mestre de formació i d’exercici és un dels diferents responsables a qui felicitar pel bon estat de salut digital de les nostres aules i centres escolars.

Vivancos és Mestre i Llicenciat en Pedagogia per la Universitat de Barcelona, i el proper 18 de novembre ens facilitarà eines i respostes per afrontar amb més garanties els reptes que comporta el binomi xarxa i menors. Perquè és un ferm defensor de l’ús responsable de les noves tecnologies per promoure nous i millors aprenentatges.


Ets molt actiu a xarxes socials com Twitter, on et presentes com a ‘tecnopedagog’ i defenses que “la xarxa som les persones”. Però, a què es dedica un ‘tecnopedagog’?

És cert. Estic a Twitter, una mica menys a Facebook i força a Pinterest, una xarxa social que ens dóna infinites idees i recursos creatius als docents!

De formació sóc Mestre i llicenciat en Pedagogia amb especialització en tecnologia educativa. En aquest sentit, un ‘tecnopedagog’ no és més que la fusió entre les mirades de les tecnologies digitals i de l’educació. Som els responsables de posar la tecnologia al servei de l’educació sent conscients de les possibilitats que ofereixen les TIC per a facilitar els processos d’ensenyament i aprenentatge.

Per tant, la ‘tecnopedagogia’ fa referència, en primer lloc, a oferir coneixements i habilitats entorn les TIC però, en segon lloc, a la capacitat de preparar materials d’aprenentatge que suposin un repte estimulador pels alumnes a partir de les possibilitats que ens plantegen aquestes tecnologies. Per posar alguns exemples: com formular activitats per a què facin cerques a Internet, com presentar la informació en entorns virtuals, com estar presents a la xarxa…

Com va sorgir la idea de col·laborar en aquest projecte juntament amb l’APDCAT? Quin és el valor diferencial del programa ‘Menors, Internet i Tecnologies: Créixer i conviure en un món digital’?

En realitat fa una dècada que treballem amb l’APDCAT. Vam començar a col·laborar a través d’unes jornades de sensibilització per a equips directius i tècnics de l’Administració educativa sobre temes de privacitat i Internet segura. I hem seguit fins ara. Quan va sorgir aquest projecte no vam dubtar en col·laborar, en la identificació dels centres on s’ha desenvolupat l’experiència i facilitant recursos i assessorament.

És un programa captivador que es complementa amb altres iniciatives. Fins ara, amb les propostes dels Mossos d’Esquadra i el CESICAT, fèiem una tasca informativa als centres posant l’èmfasi en la prevenció de delictes o infraccions i també en la conscienciació en la seguretat informàtica. Però més enllà d’aquestes qüestions, hi ha un ventall de situacions de les quals també hem d’estar atents. En aquest sentit, la singularitat d’aquest programa ve tant per la importància i sensibilitat envers el valor de la privacitat i de la informació personal, com també perquè és un projecte que s’apropa als centres educatius per escoltar directament les demandes d’alumnes i famílies. Hem despertat la consciència digital des de les pròpies aules involucrant tots els actors implicats i fent un pas endavant en la defensa de l’ús responsable de les tecnologies.

Parla’ns de la situació actual. En quin punt estem com a societat digital? I quines són els reptes i competències digitals necessàries acompanyar els nens en aquest procés?

Tan a nivell social com en educació hem avançat molt digitalment, però encara queda camí per recórrer. En els últims 30 anys hem sembrat i això es reconeix en les estadístiques i benchmarking. Vam ser pioners a Europa el 1995 en implantar la digitalització educativa oferint serveis telemàtics als centres com webs i correus electrònics. I avui dia, alguns indicadors del camí recorregut és, per exemple, que Catalunya és una de les regions europees més participatives en activitats com la Europe Codeweek, la setmana Europea dedicada a promoure la programació informàtica a les aules.

Per tant, tenim el know how i un marc normatiu favorable, però encara podem avançar més en la formació inicial dels professionals establint requeriments i competències digitals professionals de partida. I és que educar en l’ús de les tecnologies no només suposa tenir un domini instrumental dels nous aparells que han d’utilitzar els professors com les pissarres digitals, tauletes, etc. A més, els hem de capacitar en metodologies que aprofitin el potencial educatiu de les tecnologies. I això passa tant per fer-los conscients dels riscos associats a aquestes tecnologies com també ajudant-los a dissenyar noves activitats que siguin estimulants per als infants i joves.

I què hem de demanar als alumnes?

Als alumnes els hem de capacitar en el domini instrumental, que cada vegada el tenen més desenvolupat però, sobretot, que siguin capaços de vehicular els seus coneixements tècnics per fer cerques a la xarxa per exemple. Tots sabem la quantitat d’informació i recursos que proporciona Internet, però un alumne competent digital és aquell que selecciona les fonts i filtra la informació. O sap comentar-la, comparar-la, identificar diferències entre fonts… D’altra banda, també els demanem que siguin capaços de treballar en equip virtualment i, sobretot, que tinguin consciència de la seva pròpia identitat digital en línia amb el projecte de l’APDCAT. Com a mestres els hi plantegem problemes, com a alumnes, ens han de proposar solucions que demostrin habilitats digitals funcionals, però també cognitives.

Cada vegada comptem amb mes dispositius i gadgets que ens proporcionen infinites possibilitats però també poden convertir-se en un factor de distracció. Com a expert, quines tecnologies són millors per a utilitzar-les a l’aula amb infants i joves?

És cert que les tecnologies poden distreure, sobretot si pensem en les classes com les fèiem abans. La dinàmica a l’aula ha de canviar i les classes han de ser molt més interactives. Per això el nostre repte com a Àrea de Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement és preparar i acompanyar els professors perquè facin la seva transformació metodològica i aportar recursos i criteris per tal que puguin escollir les tecnologies en funció de la finalitat educativa.

En aquest sentit no hi ha tecnologies bones i tecnologies dolentes. La pregunta que ens hem de fer és què volem aconseguir amb elles. No és el mateix si volem fer una activitat que comporta producció individual com un comentari de text, per la qual cosa necessitem un portàtil que resulta molt més ergonòmic, que una activitat de consulta, observació o discussió en grup en què podem utilitzar tauletes o pissarres digitals. Aquest és el gran repte dels professors i de la societat en general, identificar quan utilitzar una tecnologia o una altra en funció de la tasca a realitzar i, a més, transmetre’n l’ús responsable i segur.