RAMON MIRALLES
En Ramon és coordinador d’Auditoria i Seguretat de la Informació. La seva feina a l’APDCAT passa pels plans d’auditoria, la part més preventiva de l’Autoritat, assessorant les entitats per corregir possibles deficiències. En l’àmbit tecnològic, també dóna suport a l’àrea d’inspecció.
És un dels impulsors del projecte. Amb les idees molt clares i amb un parlar pausat però convençut, acaba encomanant el seu tranquil entusiasme.
Com valores el funcionament de la iniciativa fins ara?
La veritat és que està coincidint força allò que havíem previst amb el que està passant. Els menors tenen un bon coneixement de la tecnologia des del punt de vista funcional, en són uns usuaris intensius. En canvi, no són prou conscients dels possibles riscos i les conseqüències d’una sobreexposició a la xarxa. En general són massa agosarats a l’hora de penjar informació.
Això vol dir que el concepte de privacitat els és completament aliè?
No necessàriament. Ells tenen el seu propi concepte de privacitat, que no té per què coincidir amb el nostre. És veritat que a les xarxes socials operen amb perfils oberts però és que ells ho volen realment així perquè en el fons busquen popularitat. Aquest és un element clau en aquesta edat i desitgen que els comentaris i les fotografies que pengen a la xarxa tinguin moltes votacions positives. I està clar que això seria incompatible amb un entorn tancat.
Aleshores què els hem de vendre en aquest món de contradiccions?
Jo sempre he defensat aquesta visió constructiva i positiva del projecte. Un ús constructiu de la tecnologia per intentar que siguin responsables per identificar riscos. Que entenguin que aquella fotografia que estan penjant potser no els fa mal ara però qui sap si d’aquí a 10 anys quan estiguin buscant feina no els acabarà perjudicant.
Com va amb els pares?
És important fer-los entendre que no necessàriament s’han d’implicar més enllà de les seves necessitats ni convertir-se en grans usuaris d’internet per controlar els fills. Han de fer l’acompanyament necessari per mantenir un fonamental fil de confiança.
En quin sentit?
En el de ser molt conscients de la gran diferència entre el seu univers i el dels fills. Nosaltres, com a pares, no hem tingut una sèrie de vivències i experiències vitals que per a ells són el pa de cada dia: estar permanentment connectats, el whatsaap, el públic potencial, etc. Si tenim en compte que en molts casos el punt de partida de la nostra experiència tecnològica és un televisor en blanc i negre ja està pràcticament tot dit.
I què han de fer aquests pares? Res?
Doncs han d’entendre que les vivències dels seus fills no són les seves i s’han d’apropar al que fan els seus fills. Han d’intentar conèixer què fan i no ho poden valorar a partir de paràmetres tradicionals. Han d’evitar que la diferencia a nivell de coneixement tecnològic es converteixi en una barrera infranquejable. Com si els pares no tenen mòbil. No passa res. Ara; has de saber què fa el teu fill amb el mòbil.
